1. Introducció

Al principi, em va costar escollir el tema del treball de recerca perquè cap em cridava l'atenció, però em vaig parar a pensar en alguna cosa que realment m'interessés i vaig decidir fer el treball sobre la moda i la seva evolució, ja que és un tema que sempre m'ha agradat. Sempre he pensat que la forma de vestir, ja sigui d'una persona en concret o d'una societat sencera, marca una sèrie d'ideals i cànons de bellesa concrets. La meva recerca es basa concretament en la moda femenina, ja que a part d'estudiar la seva evolució, vull veure com afecta a la mateixa dona, amb això em refereixo a la seva liberalització i consideració durant el pas del temps, ja que sempre he pensat que són dos termes que estan relacionats. Per això, he fet una recerca d'aquest àmbit per poder demostrar-ho i saber-ne més amb el meu treball.

Quan em vaig començar a plantejar quins aspectes hauria de tractar en el meu treball em vaig fer preguntes com; Quins estils i tendències han sorgit al llarg d'aquest últim segle? Quines dones van crear tendències? Com la societat i les guerres podien afectar a la vestimenta? Com la llibertat de la dona i la seva roba està relacionada? Quina és la importància de la moda i el seu consum en la societat?

En aquest bloc hi trobarem el recorregut que ha fet la moda durant les últimes deu dècades, durant aquest període de temps, la societat ha anat variant el seu cànon estètic i el seu estereotip cap a la bellesa, incloent-hi així la forma de vestir de les persones. Aquest recorregut va des de principis del segle XX fins a finals del segle actual. Faré un recorregut pels conflictes bèl·lics i econòmics d'aquestes dècades fixant-me en com la moda va canviar a causa de la incorporació de la dona al món laboral. També explicaré com la religió a afectat la manera de vestir de les dones, cosa que ha influït en la seva llibertat d'expressió. A més a més, en el treball no podia faltar totes les dones que han fet possible tot això; parlaré de les dissenyadores més importants de les últimes deu dècades i podrem veure com el seu disseny ha anat canviant el cànon estètic i també evolucionant la posició de la dona en la societat. També parlaré sobre les models, cantants i actrius, que han sigut imitades per a milions de dones i que han fet canviar, d'alguna manera, a la societat, al llarg del seu recorregut.

En els últims anys, amb l'ús d'internet han anat apareixent les anomenades Bloggers, que han revolucionat el món de la moda, seguidament podreu trobar-hi informació sobre aquest fenomen. També hi podrem veure una entrevista amb una de les Bloggers. Per últim, podrem trobar una enquesta feta a diferents adolescents, amb preguntes sobre el seu consum actual, aspectes relacionats amb la moda i el seu punt de vista sobre ella.

2. Moda un segle en evolució

                                               

La ''Belle Epoque'' es situa a finals del segle XIX i principis del segle XX, la cotilla és una peça imprescindible, el qual marca la forma del cos femení en forma de S. Els barrets estan coberts per cintes i flors és un complement que fa sofisticades a les dones de classe mitjana i alta. En aquesta època la dona fa d'element decoratiu que viu a  l'ombra del seu marit.         

En l'última dècada del segle XIX les mànigues augmenten progressivament de volum, mentre les faldilles adopten la forma de campana, els teixits porten bonics bordats i els barrets augmenten de volum decorats amb plomes.

Al principi del segle XX les dones portaven cotilla. En plena revolució industrial les dones de classe alta practiquen el golf, el tennis, anaven a la platja... sempre cobertes per la seva ombrel·la per no posar-se morenes. Mentre que les dones de classe baixa van iniciar el món laboral femení.

A mesura que passa el temps, la cotilla es va modificant, canviant radicalment la silueta femenina. Les bruses es fan més curtes i s'estilitzen les faldilles llargues per la part de darrere. Els barrets augmenten de mida i volum.

El teatre, el ballet i l'opera donen pas al cinema mut, mentre que a París es popularitza el cabaret

Quan esclata la Primera Guerra Mundial la vida va deixar de ser dolça, els homes se'n van haver d'anar al front i les dones van caure en la penúria i es van veure obligades a treballar en les fàbriques d'armament i treballar als hospitals. Per a la seva comoditat van deixar en desús de la cotilla. Com era temps de guerra havia escassetat de teixits i van pujar les vores de vestits i faldilles.

Moltes dones es van tallar els cabells curts, prenent com a models les actrius de Hollywood. Les joies i complements comencen a formar part del vestuari acompanyat les transparències d'influència oriental.

Quan arriben els anys 20 les dones portaven barrets cloché. La roba comença a ser més senzilla i còmode, però no deixa de ser sofisticada.

Als anys 30 es popularitzen els vestits senzills gràcies a la dissenyadora Coco Chanel, mentre que les actrius de Hollywood posen de moda els cabells rossos i el teixit de pell. A principis de la dècada els teixits tenien estampats i diversitats de colors, però, en Espanya, concretament aquests es van transformar en negres a causa de la guerra civil. 

La Segona Guerra Mundial dels anys 40 va provocar que els colors es tornessin més foscos. Les estrelles de Hollywood seguien sent la icona perfecta, mentre que les altres dones patien les conseqüències de la guerra. 

En el 1947 apareix el New Look, creat per Christian Dior, que fa aparèixer a la dona 10 la qual és una mare i dona perfecta. Sorgeixen nous teixits com el niló per a la indústria del Pret A Porter, que és la confecció de roba de manera seriada, la seva traducció és ''preparat per a endur''.

A finals dels anys 50 les dones comencen a anar a la platja i a lluir el seu cos amb menys roba. 

Pas a pas es van produint canvis en la mentalitat femenina, els quals es reflecteixen en la moda dels anys 60, que crea un model de dona més jove i més prima. Aquest moviment feminista va afectar la moda dels anys 70 on va aparèixer la mini faldilla i els pantalons. També es portaven les sabates de plataforma, els estampats colorits i geomètrics i també va néixer el moviment Hippie.

La moda es va començar a utilitzar per a l'expressió dels principis individuals, com l'estil Punk a principis dels anys 80, el qual el va popularitzar Madonna. Es van posar de moda els teixits elàstics i metàl·lics acompanyats d'un ús excessiu del maquillatge. 

2.1 Canvi en la consideració personal, social i profesional de la dona

Durant aquest últim segle la consideració de la dona en el món ha canviat radicalment. A principis del segle XX la dona solament es dedicava a les tasques de casa i a cuidar de la família, això afectava la seva vestimenta, és clar, ja que les dones es limitaven a vestir bé i amb roba no molt còmode, per ser, d'alguna manera, un element quasi decoratiu. D'altra banda les seves vestimentes també tapaven gairebé tot el cos de la dona, reservant-la per al seu marit. Això anul·lava d'alguna manera la seva llibertat. 

A mesura que va anar avançant el segle, la dona, com veureu a continuació, es va anar incorporant en el món laboral i això va donar-li més prestigi i respecte. La seva vestimenta, doncs, també va canviar, ja que es va adaptar a les seves necessitats i també va adoptar un punt masculí amb la incorporació del pantaló.

2.1.1 Dones en el món laboral

A finals del segle XIX la dona encara estava considerada l'encarregada de cuidar a la família, ja que els homes eren els que sortien a buscar treball, mentre que elles es quedaven al marge i s'ocupaven de les tasques domèstiques.

Quan va arribar la Primera Revolució Industrial la dona seguia tenint els mateixos drets que un nen, per tant es considerava que no podia participar en la política. La revolució industrial a Europa del 1789 va portar a la creació de fàbriques amb màquines que requerien dones que les fessin funcionar, les quals tenien un sou inferior al dels seus marits i també patien unes condicions més precàries.

A causa del treball a les ciutats, els pagesos es van traslladar del camp a les fàbriques de les ciutats. Amb aquest moviment la roba també va haver de canviar. Les bruses soltes fumades que feien servir els pagesos eren perilloses entre les màquines en moviment de les fàbriques. Quan les persones van començar a viatjar, la necessitat de peces pràctiques es va convertir en una cosa primordial. Les dones van prendre un paper més important en la indústria i ja no tenien temps per teixir i cosir, i van preferir la facilitat de la confecció. La vestimenta poc pràctica de les dones va donar pas a les faldilles més primes. Es van posar de moda els bombatxos i les faldilles es van fer menys restrictives i més curtes per permetre caminar.

Els canvis polítics, econòmics i socials que van venir units al que els historiadors han denominat “Segona Revolució Industrial”, iniciada en la dècada de 1870, això va provocar una clara acceleració del moviment feminista en l'últim terç del segle XIX. El major protagonisme i seguiment del feminisme va estar condicionat per clars canvis socials en els països més desenvolupats. En Gran Bretanya, per exemple, a principis del segle XX el 70.8% de les dones solteres, entre 20 i 45 anys, tenien un treball remunerat. També en el Regne Unit, en 1850 s'observava com el nombre absolut de dones solteres majors de 45 anys havia crescut entre les classes mitjanes. La "carrera del matrimoni" registrava així una certa reculada per a moltes dones, no només com projecte de vida, sinó també com opció econòmica.

Quan va arribar el major conflicte de la història viscut fins aquells moments, la Primera Guerra Mundial, va comportar els primers conceptes moderns sobre la dona i la societat: l’aparició, per primera vegada en la història d’Europa, d’una societat mixta. Les dones van ocupar les butaques dels homes i van poder mantenir una vida pública i privada que va afavorir el seu desenvolupament personal i professional, ja que els seus marits es trobaven en el camp de batalla. Així mateix, va trencar amb els costums de l’època, va provocar canvis substancials en les relacions familiars i maritals, i fins a canvis estètics que van seguir impulsant la seva emancipació. Aquesta nova independència que gaudia el bàndol femení va mostrar canvis radicals en la seva vestimenta diària, ja que, es van trobar amb un greu problema: la seva indumentària no les hi donava molta facilitat de moviment per complir el seu nou rol social. S'havia d'adaptar i fer-la més funcional. 

Durant la Segona Guerra Mundial la vestimenta femenina es va veure enfrontada a una necessitat de canvi, que es va veure reflectit en una barreja del refinament Eduardino que, ja portaven, amb la senzillesa i facilitat de la roba militar masculina. Es retracten les cotilles, els colors s'apaguen i prenen tons sobris i silenciats, s'escurcen les faldilles per permetre millor moviment, a més de l'escassetat de teles, es minimitzen les capes de vestimentes pel mateix propòsit. Les dones havien de sentir-se lleugeres i lliures de moure. Les dones que treballaven directament en una àrea agrícola es veien enfrontades a la necessitat de manejar diverses maquinàries i de poder moure amb facilitat pels camps, és aquí on s'adopten les primeres jardineres femenines. Més ajustada i estilosa que la ja existent jardinera masculina, però encara més important: veiem per primera vegada a les dones amb alguna cosa semblant a uns pantalons.

La vestimenta no és l'únic que canvien aquestes noves dones, també s'acomiaden per primera vegada de cabells llargs i més arreglats, preferint un tall més neutre i simple, que es coneixeria com The Bob, el qual l'actriu Louise Brooks va posar de moda. Aquest estil arribava sobre la pera, evitant així un embolic de cabell en les màquines per a les quals treballaven en fàbriques o amb maquinària. A Londres es va veure de manera més recta, mentre que a París pren una diagonal sent curt enrere, i caient uns centímetres més llarg endavant.

Més tard les dones ja van començar a adquirir el mateix reconeixement que els homes en molts oficis, les dones van començar a emprendre carreres universitàries, que les van permetre treballar en oficines i en institucions importants, això va comportar una vestimenta més elegant, on es permetia a la dona, a través del seu estil, imposar independència i formalitat.

El dia de la dona treballadora

El 8 de març és el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Es va triar aquesta data per la celebració per commemorar la mort, el 1911, de 140 treballadores que feien vaga en una indústria tèxtil a Nova York, quan el patró va calar foc a la fàbrica. És una diada tradicionalment aprofitada per reivindicar el feminisme.

2.1.2 Dones en la religió

La religió sempre ha influït en la forma de vestir de la dona, per exemple, els musulmans sempre han fet anar a la dona amb un burca, és una vestimenta imposada per als seus marits i en el cas de les nenes per als seus pares, les obliguen a fer-lo servir en tot moment, dient que les protegeix dels abusos, ja que la dona ha d'ocultar la seva bellesa, per evitar excitar als homes i que aquests no les violin, i si la dona és agredida sense portar el burca, la culpa recau sobre ella mateixa. Si ens situem en la religió cristiana, també podem veure que en la Bíblia, Déu situa a Eva sota l'autoritat de Adàn.

Sant Pau també demanava a les cristianes que obeïssin als seus marits. En l'hinduisme s'expressa que una dona virtuosa ha d'adorar el seu marit, ja que aquesta virtut protegeix als dos membres de la parella. Tot això feia que la dona quedés reduïa a les tasques de casa i del que el seu marit deia, fent així anul·lant-la de la societat i de poder tenir una independència amb la seva vestimenta.
Podem veure com, definitivament la moda forma part de la llibertat i l'expressió de la dona i que la religió ho condiciona, ja que les fa vestir d'una forma determinada, generalment conservadora. 

D'altra banda la moda dona inspiració a col·leccions de roba amb iconografia cristiana, assajos sobre la Bíblia de pensadors moderns, exposicions de pintura que restableixen els cànons del Renaixement ...

Madonna als anys 80 va incloure a la seva vestimenta els crucifixos amb el seu tema ''Like a virgin''. Aquesta tendència va ser seguida ràpidament per a molts seguidors. A causa d'això el Papa Joan Pau II va demanar als creients que no assistís als concerts de Madonna.

 L'any 1994 es va crear un vestit de l'Alcorà per a la casa Chanel, dissenyat per a Karl Lagerfeld. Claudia Schiffer va ser la model que va portar aquest vestit a la passarel·la on anava amb un cosset on hi havien brodats uns versicles de l'Alcorà.

L'escàndol va ser tan gran que el dissenyador alemany i els directius de la casa Chanel van haver de demanar perdó davant la Mesquita de París, mentre que la model va ser amenaçada de mort.

El 1997, Jean Paul Gaultier va crear una col·lecció inspirada en les cultures radicalment divergents, des de l'Índia imperial fins al judaisme, on la bella Naomi Campbell portava una sotana, lluint com una deessa.

La casa Dior va crear una col·lecció d'alta costura per a la primavera-estiu del 2006, que va ser inspirada en la revolució francesa, va utilitzar accessoris com creus catòliques, cosa que va fer cridar l'atenció del públic.

Gaultier en el 2007 va utilitzar la religió per a inspirar-se. La seva protagonista era la Mare de Déu, va convertir la seva col·lecció d'alta costura primavera-estiu en una església i imatges de sants. 

Christian Lacroix també es va integrar en aquest grup dissenyant un vestit de núvia que representava la Mare de Déu. La model Dita Von Tease el va lluir per a una sessió fotogràfica de Harper's Bazaar.

El més cridaner d'aquesta nova tendència és la propagació de l'ús dels complements sacres. Polseres, collarets, fermalls, bosses, circells, sabates, entre altres, han pres els carrers.

També podem veure com la religió es veu plasmada a cartells publicitaris com aquest:

 

                          

A part de les religions actuals, molts dissenyadors s'inspiren en la Grècia clàssica per fer els seus dissenys com per exemple la marca mundialment reconeguda de Versace.

                                          

Els símbols grecs sempre han sigut una característica de la gran companyia de moda, com en el seu logotip, el qual representa a Medusa; una dona que va ser convertida en un monstre després d'ofendre als deus grecs.En l'última Milan Fashion Week la moda de la Grècia antiga va estar present en jerseis, bolses, sabates...protagonistes d'aquesta passarel·la.

L'estampat grec estava present en la bossa d'ant acolxat de Donatella Versace i en el vestit que podem observar el qual anava a conjunt amb la bossa, aquest es partia en trossos de dalt a baix com si es tractes de formes geometriques que ens recorden als mosaics grecs. Molta gent pot pensar; perquè crear una col·lecció de roba amb referències d'un país actualment reconegut per la gran crisi? Però Donatella porta molt de temps fent servir aquests referents, els quals ens porten al passat recordant així la gloriòsa Grècia.

       

En la New York Fashion Week també vam poder veure la col·lecció d'estiu-primavera 2015 de Donatella on van desfilar models amb vestits com aquests:

        

 Donatella no solament vol reviure la cultura grega en la indumentària, sinó que també en el 2014, ens va sorprendre amb una nova fragància per a homes, anomenada Eros, la qual s'inspira en la mitologia grega, fent un homenatge al Dèu grec de l'amor i al fill d'Afrodita. El creador de Versace volia accentuar el desitg amb aquesta fragància. 

2.2 Dones que han marcat tendències

El món de la moda sempre ha tingut més importància per a les dones, que són aquelles que s'entusiasmen en anar de compres o anar ben arreglades, però la moda no solament tracta d'això, sinó que les dones que s'expliquen a continuació, dissenyadores, cantants, actrius i models, són les causants d'haver marcat tendències i haver canviat la forma de veure les coses i l'estètica de moltes persones durant aquests cent anys de creació i innovació.

2.2.1 Dissenyadores

Jeanne Paquin (1869-1936)

Molta gent creu que darrere de la casa Paquin hi ha un home dissenyant, però no és el cas, sinó que Janne Paquin era el geni creatiu, encara que Isidore Paquin, el seu marit també va tenir un paper important en el desenvolupament de la marca, gràcies al seu tracte amb la clientela, el qual aconseguia membres de l'alta noblesa i celebritats del moment.    

Paquin, va estudiar en la Maison Rouff. Va ser la primera dona a presidir la secció de moda d'una exposició Universal el 1900. Tretze anys més tard va ser la primera modista a rebre la Creu de la Legió d'Honor. La seva empresa també va ser pionera en establir contactes amb l'estranger, com Londres, Nova York, Madrid, etc. També va tenir la idea d'enviar models amb els seus dissenys a les operes i les carreres de cavalls, la qual va ser copiada posteriorment per a tots els altres dissenyadors.Quan el seu marit va morir, ella va deixar la direcció del negoci en mans del seu cunyat, el seu saló de moda no va tancar fins al 1956.

Madeleine Vionnet (1876- 1975) 

Va ser una dissenyadora innovadora de l'alta costura francesa, la qual va ser molt influent en la història de la moda, va tenir rivalitat amb Coco Chanel i per a molts és la gran revolucionària de la moda des del principi del segle XX.
Vionnet va haver de deixar l'escola als 12 anys, amb 16 anys es va traslladar a Anglaterra, on amb 20 anys va assumir la direcció del taller de la modista Kate Reilly. Després va tornar a París on va treballar en la casa de moda de les Soeurs Callot, on es va convertir en la mà dreta de Marie Callot. En el 1906 va ser contractada per Jacques Doucet, on Vionnet va revolucionar la seva imatge, posant uns vestits simples que van alliberar el cos, els quals no necessitaven cotilla.
Finalment el 1912 va fundar la Maison Vionnet, on va implantar mesures revolucionàries que fem servir avui en dia, com el tall al bies, el qual és tallar la tela de forma diagonal de forma que s'adapti millor a la forma del cos. Va ser considerada una arquitecta entre les modistes, a causa del seu estudi del tall i la silueta.

                                       

Al començament de la Primera Guerra Mundial, es va veure oblogada a tancar la seva casa, però que després va reobrir el 1918. Actualment la casa segueix viva gràcies a Matteo Marzotto, propietari de Valentino i Gianni Castiglioni, Rodolfo Plagialunga és el seu director creatiu.

Alix Grès (1899-1993) 

Alix Grès va ser la successora de Madeleine Vionnet, ja que totes dues compartien el mateix instint per als materials i la mateixa fixació per al moviment.

Madame Grès, es feia dir així com a dissenyadora, volia ser escultora, però davant l'oposició de la seva família va decidir crear formes sobre el cos de les seves clientes tallant la tela directament, sense necessitat de patrons. Els seus vestits, gairebé sempre blancs, tenien artístics drapejats i recordaven les túniques gregues. També va destacar en els vestits de nit i en els dissenys de roba per a teatres.

Madame Grès va ser nomenada el 1972 presidenta de la Chambre Syndicale en qualitat de degana de costura i el seu ideal de bellesa i habilitat artística influir a generacions de dissenyadors fins a la seva mort el 1993.

Coco Chanel (1883- 1971)

Va néixer a França, va ser una modista que va revolucionar la moda de l'alta costura dels anys d'entreguerres. Va trencar amb l'estil de la Belle Époque, la seva línia era informal i còmode, alliberant el cos de la dona de les cotilles, expressant així uns aires de llibertat i igualtat de la dona en el segle XX.

Des dels anys 20 va ser la gran dama de la moda francesa, la seva influència es va estendre des del seu tall de cabell fins als seus perfums.
Ella mateixa va ser la model de la seva marca, ja que era l'estereotip que buscava; cabell curt, prima i sense molt de pit, es va convertir en el prototip garçonne, en un símbol de la dona moderna, activa i alliberada.

Va obrir la seva primera botiga en la Rue Camnon,
poc després en va obrir una segona botiga en la villade Deauville, on va imposar la moda 'chic' de l'època. Més tard va obrir una tercera casa a Biarritz.

Després de la guerra, va tornar a París, però amb el crack del 29 es va veure obligada a reduir la seva plantilla a la meitat, més tard Coco va tancar els seus salons i va decidir marxar a Nord Amèrica durant un temps.

Amb 60 anys Coco va tornar a obrir la seva casa, ja que deia que s'avorria. Finalment el 10 de gener de 1971, va sortir a donar una volta amb la seva amiga Claude Baillen, quan van tornar al seu hotel, Chanel cansada, es va estirar al seu llit i va dir 'Mira, així es mor' i Coco morí davant la seva amiga. 

 Jeanne Lanvin (1876-1946) 

Lanvin va ser la germana més gran de 11 germans, primer era la noia dels recats, després costurera i finalment, modista. Als 18 anys Lanvin ja havia obert la seva pròpia botiga de barrets. Es va casar amb Emilio di Pietro i van tenir una filla, però més tard el matrimoni es va trencar.

La seva filla va ser la que la va inspirar a dissenyar vestits amb colors alegres, que s'imposaven a les robes fosques i sense vida, que portaven els nens petits de l'època. Així que Jean va començar la seva carrera dissenyant una col·lecció infantil.

Més tard, va crear una línia de roba per a noies joves i per a dones. Així doncs, Lanvin es va convertir en la primera dissenyadora que feia roba per a dones de diferents edats. També va introduir un nou tema en la moda, el qual era l'esperit juvenil, els seus models eren senzills i innocents amb uns colors vius que donaven un aspecte femení i romàntic a la dona que duia la seva roba. 

Els seus vestits arribaven pels genolls i no eren pas ajustats.En el 1926 va dissenyar també per a homes. Actualment el seu saló de moda és propietat dels hereus de la fundadora.

Elsa Schiaparelli (1890-1973)

Va néixer a Roma, en una família culta i ben situada. La seva carrera va començar quan va conèixer a Poiret, el qual li va regalar un abric, ja que Elsa no se'l podia permetre i Poiret l'hi va dir: '' Una dona com tu pot portar qualsevol cosa en qualsevol ocasió i no et preocupis pels diners''.

Elsa va començar la seva carrera de modista dissenyant un pràctic jersei negre amb un gran llaç blanc, que semblava una papallona. Els magatzems americans de Strauss, els hi va agradar aquell model elegant hi van encarregar 40 unitats.

Va obrir la seva primera tenda en la Rue de la Paix. Volia fer dissenys amples i funcionals per a les dones, compartia els seus dissenys amb una família armènia que convertia els seus dissenys en roba perfectament confeccionada.

En el 1933 va dissenyar el seu primer vestit llarg en crespó de China blanc, combinat amb una jaqueta de frac. Aquest, va tenir un gran èxit i va ser copiat a reu del món. Elsa sempre es superava a ella mateixa, la seva inspiració era crear sensació, per això la seva última col·lecció es va dir Shocking Elegance, a l'igual que el seu perfum que l'hi va posar el nom de Shocking.

Durant la guerra, la dissenyadora es va enfonsar en problemes econòmics, des d'aquell moment fins a la seva mort va viure dels ingressos dels seus perfums.

Maggy Rouff (1896-1971) 

Va néixer a París i els seus pares en els fundadors de la casa Drecoll. La dissenyadora va obrir la seva casa de moda a 1929, la qual va tenir un èxit immediat. Maggy va crear una col · lecció de roba cenyida, elegant, amb drapejats a la cintura per a peces de dia, i vores irregulars en les peces per a la nit.

Maggy era freda i intel·lectual. Utilitzava els adorns donant-los un ús, una funció. Com per exemple els seus vestits de dia els complementava amb xals o mocadors per al coll que és podien col·locar de diferents maneres.

Maria Ricci (Nina Ricci) (1883-1970)

Va néixer a Itàlia, amb 13 anys va iniciar com a aprenent en una modista. El 1908 Nina es va incorporar en la casa de Raffín com a dissenyadora i es va quedar allà durant 20 anys. Després va crear la seva pròpia casa de disseny en el 1932.
La casa de Nina Ricci, va ser fundada per a Maria Ricci i el seu fill Robert a París el 1932, ella dissenyava mentre el seu fill va aconseguir el negoci i les finances. Els seus dissenys van ser coneguts per al seu refinament, romàntic i la seva sensació femenina.

Després del seu gran èxit a París va recórrer Europa i els EUA, gràcies a la seva exposició al Museu del Louvre amb més de 150 maniquí i 40 modistes.

                      

Louise Boulanger (1878-1950)

Va néixer el 1878, amb 13 anys es va convertir en una aprenent en un establiment de tall i confecció. Més tard, va treballar amb Madeleine Cheruit fins al 1927. Aquesta dissenyadora adorava el color i els estampats, el seu treball es considerava atrevit i juvenil.

El 1927 ella i el seu marit Louis Boulanger van obrir el seu propi saló, però amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial va haver de tancar-lo i aquesta va ser la fi de la seva carrera com a dissenyadora.

Va allargar les faldilles de les garçonnes amb cues, i el 1934 va dissenyar com una mena de polissó modern que buidava la faldilla sobre del cul.

Mary Quant (1934-?)

Va néixer l'11 de febrer del 1934 a Londres. És reconeguda arreu del món per la creació de la minifaldilla. Imposa durant els anys 60 una forma revolucionària de dissenyar, els seus models eren atrevits i excitants, també eren alegres i de colors vius.
Va decidir dedicar-se al disseny després de graduar-se en l'Escola d'Art als 21 anys quan va descobrir que era incapaç de trobar el tipus de roba que volia vestir. Els seus models més importants van ser la minifaldilla, els vestits curts i els pantalons 'short', que van triomfar quan va fundar una botiga, El Bazar, amb el seu marit i un amic seu. Va tenir un èxit immediat i en set anys la companyia s'havia estès per tota Europa i els Estats Units. La seva roba estava inspirada en els uniformes de les nenes que assistien a classes de ball, amb vestits curts i sabates de corretja.
En els anys 70 va deixar de fabricar roba, però va continuar creant models de pell, llenceria, ulleres i tèxtils per a la llar. Però, mai va deixar de banda el negoci de cosmètics que va fundar ella mateixa l'any 1995.